Historia de la casa

La casa Ceremines està situada al carrer santa Teresa 14. de Xerta. L'estructura data d'abans del segle XVI, però sabem que la decoració interior d'estil modernista es va realitzar l'any 1887 durant una reforma que el senyor Ramon Martí i Tomàs (1849-1907), propietari de la casa, va fer elaborar.

L'origen del nom "Casa Ceremines"

Com a curiositat, el nom de Ceremines li ve del "malnom" que se'ls deia a la família pel fet que es dedicaven al negoci del comerç de cereals pel riu (ofici anomenat a l'època patró de riu). Es tractava d'una empresa de llaguts amb els quals comerciaven per l'Ebre i la dirigia el patriarca de la família, Antoni Joan Martí i Cases. També es diu que era per la gran quantitat de propietats que posseïen, ja que "Ceremines" deriva de "Celemines" o "Celemín", una antiga mesura per al blat i l'extensió de les terres. Tot i això, cal dir que la casa pairal dels Ceremines estava ubicada al carrer de l'Àngel(núm. 36).

L'edifici

L'edifici està format per planta baixa, pis principal i golfes. Una part de la façana està embotida en un petit carreró sense sortida. La façana presenta a la planta baixa, un revocat amb simulació de carreus. La porta principal, amb base de carreu i pilons de protecció de pedra, esta formada per un arc rebaixat i fusteria modernista. A l'esquerra de la porta hi ha un finestral enreixat de forjat molt acurat on es poden llegir, al centre i dintre un cercle, les inicials superposades R.M. (Ramon Martí). Al primer pis hi ha un balcó corregut que ocupa els dos finestrals que donen al Saló de la casa i, tres balcons menors donant al carreró, amb frontons rematats esgrafiats al reboc, que en aquest pis simula carreus encoixinats. Una petita cornisa enceta les golfes, amb arcs cecs correguts de mig punt amb impostes, que contenen petits buits el·líptics d'eix vertical. El ràfec esta format amb mènsules motllurades. La coberta és de teula tradicional.

L'estil que predomina a l'interior de l'edifici és el modernista. Realment, hi ha una confluència d'estils senyorial i modernista. Al rebedor hi trobem una porta amb vitrall policromat, exemple més clar d'aquest estil. D'aquesta porta destaquen les vidrieres compostes de flors de diferents colors,els quals formen part de la simetria, excepte una flor blavosa que trenca amb aquesta. A la planta baixa hi ha diferents estances, en aquesta es conserven les arcades de pedra que pertanyen a l’estructura d’abans del segle XVI. L'escalinata conté ornaments modernistes, tot i que abans de la reforma del 1887, l'escala i la barana eren de pedra. Entre d'altres estances, l'habitació més característica és el Saló, on encara es conserva la major part del mobiliari original. Aquesta sala de la casa és d'un estil més clàssic, on destaca el paper que decora les parets i l'alt sostre artesonat decorat amb motius vegetals. En aquest espai s'hi celebraven diferents actes i festes de la burgesia local, entre d'altres es conta que hi va sopar el rei Alfons XIII l'any 1912 desprès de la inauguració del canal de l'esquerra de l'Ebre.

El mosaic hidràulic de l'època es troba principalment per tot el pis superior de l'edifici, així com els alts sostres decorats i les portes de grans dimensions. Un element curiós de les portes -avui només es conserva a unes poques- és el fet que antigament cadascuna tenia la seva clau amb la forma del número que també tenia el respectiu pany.

Abans de la guerra civil hi havia una sala dedicada al Sant Àngel, ja que era el sant protector de la família.

A la part del darrera de l'edifici hi destaca una estança que es va afegir posteriorment (a la primera dècada del segle XX). Es tracta d'una llarga galeria amb funció de sala d'estar que dóna al primer pis, ventilada per finestrals formats per arcs de mig punt i decorats amb vidres de colors a la part superior. Aquesta galeria sobresurt de la façana formant un porxo a la planta baixa i és sostinguda per columnes de les quals destaquen els capitells.

Enfront de la façana posterior de l'edifici hi havia un jardí clàssic català. També hi havia un molí d'oli i un hort tancat amb tàpia que limitava al nord amb la mateixa casa, al sud amb el canal de la Dreta, a l'est amb les cases del carrer de l'Àngel i a l'oest amb l'avinguda Martí Martí. Avui en dia, l'hort es troba fragmentat i en procés d'urbanització. Adossats a la part esquerra de l'edifici trobem un pati interior amb un pou al centre que dóna accés a una pista coberta de trinquet -existent a l'època- i els baixos de l'antiga casa del servei, enderrocada fa uns anys per trobar-se en mal estat.

Els propietaris

L'any 1884 el senyor Ramon Martí i Tomàs, després d'augmentar la fortuna familiar amb els seu germans a l'Argentina, tornà al seu poble natal on es casà i comprà la casa i l'hort al senyor Ignacio de Ramon i Aiguavives. Aquest últim era descendent de la casa dels Ramon residents a Tortosa, també grans propietaris d'aquestes contrades que posseïen el títol nobiliari dels Sentís i, per aquest motiu, resulta fàcil deduir que la finca va estar en mans de la família del bisbe Sentís. Tres anys més tard de la compra, es va realitzar la reforma que va modificar l'estil de l'edifici.

Els Martí van ser una important família de Xerta que es van enriquir sobretot comerciant. Com he comentat, el patriarca de la família, Antoni Joan Martí era tractant i regentava una empresa de llaguts amb els que comerciava cereals. Cap al 1870, tres dels fills d'Antoni Joan (Jaime, Ramon i Fernando) van marxar cap a l'Argentina per tal de multiplicar la seva fortuna. El 1873 van fundar l'empresa comercial "Martí Hermanos" a Buenos Aires, amb la qual, i a mesura que milloraven els negocis, van arribar a exportar olis, vins, licors, conserves i perfums a l'Argentina, Xile, Uruguai... i diversos països sud americans. A més, participaven en accions de grans entitats bancàries i altres empreses. També tenien una important empresa de calçat a Buenos Aires que disposava d'una plantilla superior als 1.400 treballadors amb la qual també fabricaven baguls i caixes.

Una publicació anglesa de l'any 1911 titulada "Impresiones de la República Argentina en el siglo XX" ens descriu com era la fàbrica de calçat: "Martí Hermanos. Bajo esta firma gira una gran empresa sin duda la más prominente e importante de América del Sur que por sus instalaciones, equipo y producción, puede compararse con renombradas entidades similares de Europa y Norte América. La fábrica de los señores Martí Hermanos está establecida en un cómodo edificio (…), que cubre casi una manzana, y está situada en la calle Catamarca 462, y consta de tres pisos, depósitos de materiales y los talleres divididos en varias secciones. Los talleres, montados con las más perfeccionadas máquinas del género, emplean a 500 obreros, aumentados hasta 1.200, por ocupar otras 700 personas que trabajan en sus domicilios en labores preparatorias y ordinarias. A más existe un taller independiente, pero en el mismo cuerpo del edificio, con 200 mujeres dedicadas exclusivamente al aparado de cortes, trabajos que ejecutan también mecánicamente. Para la administración de la fábrica se ocupan unos 100 empleados, que llegan a 120 con los de las oficinas, las cuales están instaladas en la calle Victoria, 1097 y 1099, en donde tienen en exhibición un muestrario como punto más céntrico y para mayor comodidad de los compradores. (…) La institución comercial tiene un capital social de $ 1.600.000 nacionales, y sus transacciones comerciales ascienden anualmente alrededor de $ 3.000.000. Esta progresista e importante entidad comercial fue fundada en el año 1873 por Don Fernando Martí y sus hermanos, naturales de España (Cherta).(…)"

Collades de Baró, la Puntalta, l'hort de sant Antoni, la font de Perera (antigament també coneguda com font de Ceremines),... També disposaven de propietats a diferents punts de Catalunya i, sobretot, a l'Argentina on tenien grans extensions de terres a Bahia Blanca, varies propietats a Buenos Aires i altres punts de la geografia argentina. Amb els anys, cada germà que formava l'empresa s'especialitzà en un negoci i Ramon Martí, com que va tornar al seu poble natal, s'encarregà dels olis ja que tenien la fàbrica aquí (concretament als magatzems ubicats a la carretera que posteriorment passaren a ser part de la Cooperativa agrícola local) i el proveïdors eren tots d'aquestes contrades. Comercialitzaven l'oli a través de tres marques registrades: "Vaca", "SOM" i "el León", i el transportaven amb caixes carregades de llaunes o botelles mitjançant els llaguts pel riu fins als ports de la comarca. Després, embarcaven les mercaderies amb vapors rumb a Buenos Aires.

El 25 de novembre de 1907, Ramon Martí va morir en un accident ferroviari; quan l'exprés Barcelona- València amb el que viatjava cap a Tortosa creuava el pont de la riera de Riudecanyes (entre Mont-roig del Camp i Cambrils), aquest es va ensorrar a conseqüència del mal estat en que es trobava des de feia temps, ocasionant 22 morts i 49 ferits (recentment s'ha commemorat el centenari d'aquell tràgic succés). Això va significar un important trasbals per a la família que afectà també als negocis. La casa comercial dels olis va canviar el nom a "Aceites de oliva Viuda de Ramon Martí", i es van encarregar del negoci la vídua, Josefa Martí i Alcoverro juntament amb els fills grans. Segons un article sobre les peticions admeses en un concurs d'exportació de 20.000 tones d'oli d'oliva al diari "la Gaceta de Madrid" del maig del 1920 , on figuren els principals fabricants i exportadors del país, la casa "Vda. de Ramon Martí" de Xerta se la va admetre a exportar 550.000kg d'oli.

Sembla ser que a finals de la dècada dels anys vint la companyia "Martí Hermanos" va entrar en decadència a conseqüència de la profunda crisi que va patir l'Argentina. A més, cal afegir alguns desentesos familiars esdevinguts per la separació dels diferents negocis de la companyia i també, pel canvi generacional dels familiars. Recordem que poc després, el 1929 una crisi acabarà afectant l'economia mundial arran el crack de la borsa de Nova York.

Durant els anys vint i trenta, els descendents dels germans Martí a Xerta van crear un laboratori de perfums i sabons anomenat "Laboratorios E.R y O Martí". Un dels ingredients que més utilitzaven era l'espígol que produïen en algunes de les seves finques.

En esclatar la guerra civil espanyola, tancaren les fàbriques i part de la família s'exilià a Sant Sebastià i Itàlia. Llavors, la casa quedà desocupada i va ser saquejada ocupant-la més tard i de forma provisional, els soldats que hi van establir un quarter.

En finalitzar la guerra la família tornà a Xerta i entrà en decadència ja que no van tenir la capacitat suficient per tornar aixecar l'imperi que van arribar a dominar uns anys abans, s'iniciaven uns temps diferents. Durant la postguerra gran part de les finques i propietats van ser venudes, engolint-se d'aquesta manera el gran patrimoni que un dia van amassarà. A finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, la casa va ser venuda definitivament per la família. Posteriorment l'edifici va ser reformat i va tornar a canviar de propietari. Els actuals propietaris (Montserrat Navarro, Guillem Blanch i Caterina) continuen amb la constant conservació que requereixen aquests edificis i per això, podem considerar que es troba en bon estat. Recentment, s'està reformant per ubicar-hi un hotel Restaurant Casa Ceremines.

Telèfons

977 473 664 609 155 077